Tal i com descriu John Nicholls al llibre Alexander Technique: In Conversation with John Nicholls and Sean Carey, podem establir diferents categories dels alumnes que vénen a fer classes de Tècnica Alexander.
- persones que que utilitzen el cos com a eina de treball. Es dediquen a professions artístiques, esportives, manuals o de cara al públic.
- persones que volen millorar el propi ús però que el cos no és la part central de la seva feina.
- persones amb problemes mèdics.
A més a més d'aquestes categories, podem trobar persones que es veuen obligades a rebre classes perquè els obliga el sistema educatiu o algú del seu entorn.
Adaptem les explicacions sobre la tècnica a cada grup però la forma d'ensenyar-la amb les mans serà la mateixa. Per exemple, si algú ve per problemes mèdics li hem de dir que la tècnica Alexander no és cap tractament mèdic sinó que és educatiu. Algú que vingui amb una depressió li podem fer veure que les tensions psicològiques afecten la tensió muscular. A un alumne músic podem remarcar la relaxació activa que aconseguim. No hi ha, doncs, unes explicacions a aplicar a qualsevol alumne sinó que ens hem d’adaptar a les seves condicions.
Un punt de vista a remarcar als nous alumnes és que hi ha altres tècniques corporals però la diferència amb la tècnica Alexander es basa en que aquesta pretén aconseguir una relaxació mentre estàs actiu. També podem fer entendre la forma de manipulació de les mans, que no és sobtada com pot ser en el cas d’un quiropràctic o d’un osteòpata.
De vegades podem trobar classes col·lectives de Tècnica Alexander. Aquestes només serveixen per debatre continguts teòrics ja que no hi ha un aprenentatge a nivell corporal.
