La Tècnica Alexander va nèixer gràcies a un problema greu d'afonia d'un actor australià nascut a mitjan segle XIX, Frederik Matthias Alexander. Quan la seva carrera passava per un gran moment de crítica i èxits es va trobar que es quedava afònic en actuar i que el fet de fer reposar la veu entre funció i funció no millorava el seu problema.
Alexander va començar a experimentar amb miralls i se'n va adonar que el què feia que es quedés afònic era el seu mal ús del cos en el moment d'actuar: tirava el cap enrere, deprimia la laringe i feia soroll a l’hora d’aspirar l’aire. L'estímul de voler actuar era tan fort que no podia contenir tots els patrons de mal ús que es generaven. A través d'un treball lent i constant va desenvolupar una tècnica que permetia canviar els mals hàbits associats amb la projecció de la veu i canviar-los per una resposta basada en la bona coordinació, estabilitat i equilibri, que li permetia projectar la veu sense fer-se mal.
La Tècnica Alexander és una eina imprescindible per a assolir la consciència corporal i mental necessària per assegurar tant la qualitat en l'assaig com en la qualitat interpretativa ja que:
- ajuda a tenir una atenció correcta a la qualitat corporal i a l'actitud mental per tal de prevenir lesions i a tenir hàbits d'assaig adequats
- millora el suport del cos i permet un moviment més equilibrat
- millora la projecció i la precisió de la veu
- millora la connexió amb el públic
- millora el saber estar en un escenari
- dóna eines per superar la por escènica
